El paquet que ve

Itàlia està intentant apaivagar l'opinió pública alemanya; Espanya no es podrà quedar enrere | Rajoy compareixerà el dia 11 al Congrés amb un paquet de mesures que farà tremolar el terra





Calmats els fogots del futbol i celebrat tot el que s'havia de celebrar, el Govern espanyol s'ha de moure perquè el camí estret que es va obrir la setmana passada a Brussel·les no es torni a convertir en un bardissar. Ahir mateix, després que se sabés la retallada de tipus d'interès del Banc Central Europeu, la compulsiva prima de risc tornava a pujar per sobre dels 530 punts. El BCE va abaratir el preu del diner a l'estil japonès (0,75%), però no va comprar bons espanyols i italians. No va donar peixet. No era aquest el pacte. A Brussel·les no es va acordar cap solució màgica. La pressió del Directori es manté i a Espanya l'espera un bon paquet.

La coses podrien ser de la manera següent. Dilluns dia 9, l'eurogrup (ministres d'Economia i Finances de la zona euro) defineix les condicions del préstec per a la recapitalització de la banca espanyola en dificultats. Aquest préstec computarà com a deute de l'Estat, tot esperant que es compleixi la condició pactada a Brussel·les per endollar la mànega directament als bancs: creació d'una autoritat bancària europea per sobre dels respectius bancs centrals. Unió bancària. Cessió de sobirania amb majúscules. França, sempre hàbil amb la retòrica europeista, hi oposarà resistència. La Història mana. Fa més de tres segles, entre la Pau de Westfàlia del 1648 i la Revolució del 1789, França va encunyar el concepte sobirania nacional. (I no serà l'única a oposar-s'hi).

Dimarts, la reunió de l'Ecofin (ministres d'Economia i Finances de tota la Unió Europea) podria relaxar una mica el dogma de l'austeritat i donar satisfacció a les fortes pressions de l'Administració Obama i a la nova presidència francesa. L'actual compromís de tancar el 2012 amb un 5,3% de dèficit públic a Espanya -objectiu impossible de complir llevat que hi hagi una autèntica carnisseria social-, passaria al 6,9%. Ja que l'any 2011 es va tancar amb una desviació del 8,9%, caldria cloure l'exercici actual amb la retallada de dos punts, tenint en compte la recessió i la severa reducció d'ingressos fiscals que ha propiciat. A les dues reunions de dilluns i dimarts, el ministre d'Economia, Luis de Guindos, haurà d'informar dels nous plans d'ajust del Govern espanyol.

Aquests plans (2012-14) serien comunicats dimecres al Congrés dels Diputats, en la compareixença de Mariano Rajoy per donar compte dels acords del Consell Europeu de Brussel·les. El president vol donar importància a aquesta sessió parlamentària, per compensar d'alguna manera l'anul·lació del debat sobre l'Estat de la Nació, que estava previst per a aquest mes de juliol. Des de fa tres mesos, el Parlament espanyol és una casa sense vidres a les finestres. Tot és fullaraca. Tot es decideix en un altre lloc i flaquegen els esforços per fer veure el contrari. No hi ha escenografia. Tot és molt aspre.

Vet aquí una llista de les mesures, necessàriament provisional, perquè està sent objecte d'una viva discussió al sanedrí de Rajoy (la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, Luis De Guindos, Cristóbal Montoro i el cap de l'Oficina Econòmica, Álvaro Nadal). Retallada i enduriment del subsidi d'atur; còmput de tota la vida laboral per cobrar la jubilació; pujada de l'IVA; recàrrec fiscal en els combustibles; eliminació de la desgravació de l'habitatge; retallada de despeses de personal a l'Administració central (complements i fons de pensions dels funcionaris); aplicació de la reforma laboral a l'Administració (possibilitat d'ERE als ajuntaments); control estatal de la despesa sanitària de les autonomies; replantejament de la privatització d'AENA i Loteries; peatges a la xarxa d'autovies..., i una cirereta. Una mesura de valor simbòlic que perfori la primera pàgina de la premsa alemanya i faci comprendre al company Wolgang del metall que els espanyols no es passen el dia tocant la guitarra. Una cirereta que arribi a orelles dels Veritables Finlandesos, dels luterans holandesos, de l'orgullós districte automobilístic de Bratislava (Eslovàquia) i, sobretot, del quarter general del CSU a Baviera.

Els italians ja l'han fet, aquest pas. El pas de la cirereta. Dimecres, mentre volaven de Berlín a Roma, Angela Merkel i el seu seguici van poder llegir a la premsa alemanya que Itàlia es proposa prescindir d'un de cada deu empleats públics, a més d'altres mesures d'estalvi que sumarien uns 36.000 milions d'euros. (Mesura forta... quan només falten uns vuit mesos per a la convocatòria d'eleccions legislatives, amb la consegüent suspensió de tots els tràmits parlamentaris). Els italians són mestres de l'art escenogràfic. Mario Monti va triar per a la foto oficial de la cimera de Roma els jardins de Villa Madama, antiga finca d'esbarjo del cardenal Giulio de Mèdici. Verd frondós, remor d'aigua de la font de les nimfes i bustos imperials. Embolicada amb aquestes sedes romanes, Merkel va dir unes paraules que li seran recordades: "Si als nostres veïns no els va bé, a nosaltres tampoc". I Monti va respondre: "Els prejudicis de les nostres opinions públiques són l'obstacle més important per a la cohesió europea ".

Itàlia està recomponent ponts amb Germània. Ara li toca també a Espanya.
Enric Juliana